Argilaga
ESPECIAL L’ARGILAGA
Introducció
El poble de l’Argilaga es troba a la divisòria d’aigües entre el Francolí i el Gaià, a l’aguait d’un serret. És la porta a les fèrtils planes de l’Alt Camp i es localitza a la vora de l’antic camí reial que comunicava Tarragona amb el monestir de Santes Creus encara que segueix sent Tarragonès. Es troba ubicat a l’est del terme municipal de la Secuita. Ocupa 4,2 km2 de forma que es pot fer a peu en un matí. La superfície total del terme de la Secuita és de 17,59 km2, de forma que l’Argilaga n’ocupa aproximadament un 24% del total. Resseguir-lo en detall és complicat ja que no hi ha uns límits clarament definits. La major part del terme està destinat a l’agricultura i només trobem una zona boscosa en la banyeta que fa a la zona sud-est en el punt que contacta amb el Catllar. Queda integrat dintre d’aquest terme la urbanització de la Costa de la Serra i part de la Urbanització de Sant Roc.
A grans trets veiem quelimita amb el terme de Nulles pel nord a través del bosc que hi ha a Mas de Molins, amb Renau pel nord-est a través de la carretera TP-2031 que va de Tarragona cap al Pont d’Armentera i per l’est amb l’antic camí que porta de Peralta al Catllar. Pel sud-est veiem com bona part del terme segueix els límits traçats pel Bosc del Xalet i pel camí conegut com el carreró que porta del poble al torrent de Renau. Pel sud es va traçar una línea recta partint parades entre el Cup de Rull i la urbanització de Sant Roc. A la sortida del poble en direcció cap a Tarragona, no és la carretera TP-2031 la que marca el límit sinó que és una altra vegada una línea recta imaginaria que va de la urbanització de Sant Roc fins a les primeres cases de la carretera, quedant les dos últimes ja en el terme del Catllar. En aquest punt el terme del Catllar s’endinsa al terme de la Secuita. Fins ara s’ha vist els límits amb els municipis de Nulles, Renau i el Catllar. Fa falta veure com per ponent el terme limita amb la Secuita. Són pràcticament 2,5 km en línea recta de límit amb la Secuita que en el nord-oest coincideix amb el camí que porta cap al Mas del Pontarró.
La etimologia i la història
El nom del poble pot venir d'argilaga o d'argila (Dalmau 2010). Com millor que observant la zona per poder dir si el nom prové d'una planta que abunda en camps i boscos (Bofarull 2002, 23; Coromines, J. 1994) o bé prové del material geològic que conforma el paisatge (Amigó 1999, 121; Casanova et al. 2002, 697). En la bandera del poble actual apareix el segell de la parròquia de Sant Roc per una banda i una Genista Scorpius per l’altre. L'origen cal buscar-lo en la següent rondalla: Segons la llegenda en primer lloc Déu va crear la daurada i perfumada ginesta. Aleshores el diable va voler copiar-li la idea, però en lloc d’una planta amb flors perfumades li va sortir una planta plena de punxes i amb flors molt petites, l’argilaga.
Hi han una sèrie de frase fetes en les que apareix aquesta planta (Alcover/Moll 1983, 850-851; Hernández 2002, 81). "Ésser una argilaga o tenir més punxes que una argilaga" o "Ésser amorós o pacífic com una argelaga" significa tenir un geni molt sec. "Ser tan agradosa com una argilaga" vol dir tenir un mal caràcter, "Fer tanta gràcia com passar una argilaga per l'esquena" vol dir sentir cert desgrat i "Pitjor que caure dins d'una argilaga" vol dir que algú s'ha fet molt de mal. També es diu que "foc d'argilaga, foc de rialla" a causa de la seva ràpida combustió i per ser el combustible més utilitzat per començar a encendre un foc. Altres frases populars són "Quan l'argilaga floreix, l'amor creix" ja que són les primeres plantes que floreixen durant la primavera. També es diu "L'argilaga va deixar de morir la seva mare de fred" ja que serveix per encendre el foc pero no l'alimenta. Hi han altres corrandes populars en les que apareix directament el nom del poble (Amades 1982; Manent 2003, 51). Una d’aquestes deia “Los jòvens de l’Argilaga prou se’n poden alabar que la torre del Domingo és més alta que el campanar”. Entre els topònims actuals hi trobem les vinyes d'en Genet, el Mas de Panart, la Coma, el Bosc de Dalmau, el Revellar, la Pallissa, el cup de Rull, el comellar d'en Domingo, la Hisenda de Baix, el Mas de Molins, la Serra, el comellar de la primavera. els clots, la Masia de Domingo, el Maset, els Bancalets del Dalmau, les tires llargues, el Mas de Llaxo, la taca d'oli, l'era de Panart, l'era de Ca Domingo, la Placeta o el parany del Dalmau.
Pel que fa a documentació existent hi ha, per una banda, la que hi ha a l’Arxiu Històric de la Secuita (AHS) entre 1842 i 1851. Són documents que podem situar en el moment en que el poble es fusiona amb el terme municipal, fet que succeeix al 1846. També es troba localitzada la documentació custodiada a l’Arxiu Històric Arquebisbat Tarragona (AHAT) consistent en els llibres sacramentals de la parròquia de Sant Roc del 1808 i el 1933. En aquest mateix arxiu en el fons parroquial, notarial i baronial de l’església de Sant Joan Baptista del Catllar també hi han algunes notícies històriques. Sembla que en l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) hi ha un fons amb documentació dels Barons i Comptes de Santa Coloma de Queralt que es troba en la secció de diversos. És un fons que va ingressar al centre al 1941 per compra.
Els antecedents de poblament d’aquest lloc es remonten al període ibèric i al període romà (Carreté/Keay/Millet 1985; Arrayás 2005). Cap dels assentaments ha estat objecte d’una excavació en extensió però en tenim notícies. Un d’aquests jaciments va ser prospectat al 1985. Entre aquests jaciments existeix contacte visual ja que es troben situats en petits turons. En un d’ells es va dur a terme una prospecció geofísica en la que va detectar algunes estructures en el subsòl. Presenten pautes d’assentament bastant similars però les seves cronologies són diferents. Alguns d’ells són d’època ibèrica que es convertiran en assentaments romans ubicats en altura mentre que altres semblen ser assentaments d’època romana sense antecedents en la fase anterior. No s’ha superat la concentració d’assentaments que hi ha en època romana fins a l’estructura de masos medievals que es vacomençar a crear a partir del segle XII. Entre el segle II dC i el XII dC no hi ha evidències clares d’ocupació en la zona però el despoblament no devia ser total.
La història escrita del lloc comença al segle XII després de la reconquesta quan s’annexiona els territoris que hi han entre el riu Gaià i el riu Ebre (Cortiella 1982; Fuentes 1990). El lloc està ja documentat al segle XIV si bé es creu que els seus orígens històrics són més llunyans i segurament que els podríem assenyalar als voltantsde la segona meitat del segle XII com a la majoria dels llocs de la comarca. L’actual nucli de població era format per dos indrets: l’Argilaga i Montbuí. A la part oriental del nucli urbà hi havia el nucli més antic que pertanyia a la família Montbuí i estava estretament vinculat amb Peralta. Rebé el nom de l’Argilaga de Montbuí o, simplement, Montbuí. A la part occidental s’hi va bastir el nou nucli sota la dependència dels senyors del Catllar, el qual va rebre el nom de l’Argilaga.
Com a fets destacables dir que l’any 1428 la senyora del Catllar, Joana de Queralt, envaí la població amb l’objecte de fer justícia per les seves pròpies mans i empresonar al batlle Antoni Canals, cosa que fou protestada energèticament pels veguers de Tarragona els quals ordenaren la immediata formació d’una host contra el Catllar. Durant el segle XVI el govern municipal estava representat per les figures dels jurats. Així, els 3 jurats que tenia el Catllar un era de la vila, un altre de Mas Moragues o la Plana i l’altre de l’Argilaga. Aquesta proporció també es reflectia en el Consell General de la vila. El 9 de juny de l’any 1695 dins del castell del Catllar i davant d'Andreu de Queralt i de Reart i d'Icart, senyor del Catllar, Joan Baptista Dalmau, va caprevar els drets i obligacions dels argilaguencs cap al senyor de Santa Coloma. La població disposava al XVI d'una carnisseria, una taverna i una fleca. Hi havia quinze cases, dos basses en la que acostumaven a beure les cavalcadures, un corralet amb un trull i una cisterna, una casa pel vicari i dos pous d'aigua. En Carles el Poll va ser un bandoler que es situa en el període històric situat entre la guerra dels Segadors (1640) i el final de la primera fase de la guerra de Successió que acaba amb el Decret de Nova Planta (1716). Però no se'l pot relacionar amb cap d'aquests conflictes. Després d’ocasionar molts forfets al Camp de Tarragona, fou condemnat l’any 1703 a ser degollat i el seu cos fet a quartos. El cap es col·locà dins d’una gàbia de ferro en un dels portals de Tarragona.
No va ser fins al 1846 que es creà el municipi de la Secuita per un ordre del Ministeri de Governació de la Diputació de Tarragona, adquirint d’aquesta manera el terme la configuració actual. Són aproximadament 500 anys de relació amb el Catllar, mentre que només fa 164 anys, del 1846 fins a l’actualitat, que conforma junt a les Gunyoles, Vistabella i la Secuita el nou terme municipal. En una primera etapa l’Argilaga i Montbuí formaven un sol ajuntament i en la documentació apareixien el nom dels dos indrets. Aquests dos llocs formaven part del partit judicial de Valls, mentre que els altres pertanyien al de la Secuita. El terme de l’Argilaga i Montbuí va ser el darrer a annexionar-se al de la Secuita.
Patrimoni
L’església es va bastir sota l’advocació de Sant Roc, advocat contra les pestilències, i la primera referència documental és de l’any 1542. Abans d’aquesta data els habitants tenien que assistir a missa i fer-se enterrar al Catllar. La capella es va construir dins de la part de Montbuí. L’actual es va construir després de la guerra civil amb la col·laboració del poble en la seva construcció i en la cessió de la brisa per la seva comercialització durant molts anys. És una imitació d’estil clàssic on la façana presenta una forma rectangular acabada amb un frontó i el campanar format per dos cossos. Cal mencionar els vitralls de colors de la nau principal instal·lats amb la darrera restauració del temple conjuntament amb la il·luminació del campanar. Deia el poeta que el campanar del poble sembla haver estat banyat dintre d’una tassa de xocolata calenta. L’antiga seu del sindicat agrícola data dels anys 20 del segle passat. És d’estil modernista. Després de la guerra quan es va destruir el temple va ser utilitzat temporalment com a església. A la façana veiem l’ús de la totxana així com columnes dòriques en la porta i els finestrals. L’edifici està format per dos cossos amb un pati central. Avui és el Casal del poble i té un petit teatre en una de les sales.
Cala Gaspana, a la plaça de l’església, era l’antiga propietat dels servites de Maria de Vila-Rodona, que s’instal·laren a la població al XVIII. La casa, popularment coneguda com la casa dels frares, apareix en el capbreu de 1753 on si pot veure que hi tenien casa, corral i una propietat de 70 jornals. Actualment a la porta encara es conserva un escut amb les inicials “SM” fent referència a “Servites de Maria” i que data del 1792. El mateix escut es troba a la porta del convent de Sant Llorenç de Vila-Rodona però sense data. Fou propietat dels monjos fins al 1835 quan fou posat a subhasta pública amb motiu de la desamortització dels béns de l’església i sembla que fou comprat per Domènec Serra de Tarragona per 30.001 rals. També a la plaça hi trobem Ca Manyé, un edifici modernista de planta baixa, dos pisos i golfa de tres façanes. La façana principal es relaciona amb la lateral a través d’un curiós acabat de la cantonada. En podem destacar els balcons amb motius vegetals, les línies corbes i el treball de la forja, així com els balcons del segon pis germinats i amb un pilar central. Mencionar la casa modernista que hi ha a la placeta de Ca Domingo. La façana principal presenta ornamentació vegetal on destaca l’emmarcat de les finestres i el coronament ondulat de la cornisa. Va ser les antigues escoles i l’antic cafè de la població. La torreta de Ca Domingo és un dels elements més característics en el skyline del poble. És una torreta octogonal amb una finestra alternada en quatre dels seus vuit costats. Antigament hi havia una frase popular que deia “Les dones de l'Argilaga no se'n poden alabar ja que la torreta del Domingo és més alta que el campanar” ja que el campanar de l’antiga església era més baix que la torreta. Diuen els pintors i dibuixants que la silueta de l'Argilaga és tant senzilla i bonica que convida a parar-s'hi
Pel territori hi ha actualment uns senders senyalitzats per l’ajuntament on es pot fer a peu o amb BTT la ruta pels quatre pobles que conformen el municipi. També és possible enllaçar amb la ronda verda pels municipis del Baix Gaià en el seu tram entre Renau i el Catllar o fer la ruta dels castells. Els principals camins que hi han actualment en aquesta zona són el camí de Nulles, el camí cap al Catllar, el camí de la Secuita, el carreró dels Masos de la Secuita, el camí del mas del Pontarró, el carreró o camí del torrent de Renau o camí del bosc del Xalet, el camí del cementiri, el camí de Peralta, el camí del Mas de Revellar, el camí del Mas de Molins a la Mina i el camí de la Torre. Mencionar com arbres d’interès la gran alzina que hi ha a l’entrada del bosc del cementiri.
Tradicions i gastronomia
El ball parlat de Sant Roc escrit en català data de la primera meitat del segle XIX. L’autor és anònim i explica la vida del beat des de que abandona la casa paterna i visita Itàlia fins a la seva tornada a Montpeller. La visita dels portants de l’aigua de Sant Magí es celebra el 18 d’agost. Els traginers de l’aigua que baixen de Sant Magí de la Bufaganya arriben al poble on esmorzen i recullen un ram d’espígol. Després de marxar continua la festa amb un gran esmorzar popular. Per la festa major d’estiu antigament es deia “El 15 d’agost és festa assenyalada i l’endemà Sant Roc, festa major de l’Argilaga”. Actualment la festa major es celebra el cap de setmana anterior perquè no coincideixi amb la d’algun dels pobles del terme municipal. La festa major d’hivern es celebra per la conversió de Sant Pau el 25 de gener. El dia 1 de maig es celebra una caminada pels voltants del poble que arriba fins a l’embassament del Gaià i finalitza amb una paella popular. Una tradició ben estesa era la d’anar a passar el dia de la mona al costat del riu.
Al poble si celebren diferents esdeveniments gastronòmics com la calçotada, la paella, la fideuada o la sardinada. Per Sant Magí els traginers que passen pel poble hi fan un gran esmorzar en el que hi pot participar tothom. El menjar i el beure hi és present en tots els actes que si celebren amb una gran participació que mostren el tarannà alegre i social dels seus habitants. Productes destacats són el conill, els calçots i el vi. A les ja tradicionals varietats per fer vi i cava (Macabeu, Parellada, Cortoixà) s’hi han de sumar varietats noves com el Chardonnay o el Cabernet Sauvignon. Actualement hi ha un restaurant i una confortable casa de turisme rural.
Bibliografia
- Alcover, A. M. i Moll, F. de B. 1983: Diccionari Català-Valencià-Balear, Editorial Moll, Palma de Mallorca.
- Amades, J. 1982: Folklore de Catalunya: Cançons, refranys i endevinalles. Editorial Selecta. Biblioteca perenne, 15. Barcelona.
- Amigó, R. 1999: Introducció a la recerca en toponímia i antroponímia. Biblioteca Serra d’Or.
- Arrayás, I. 2005: Morfologia històrica del territorium de Tarraco en època tardo-republicana romana o ibèrica final (s. III-I a.C.), Tesi doctoral, Barcelona.
- Bofarull, M. 2002: Orígens dels noms geogràfics de Catalunya. Publicat per Cossetània Edicions.
- Carreté, J. M.; Keay, S.; Millet, M. 1985: A Roman Provincial Capital and its hinterland. The survey of the territory of Tarragona, Spain, 1985-1990, Internacional Journal of Roman Archaelogy. Supplementary Series, 15, Ann Arbor.
- Casanova, E.; Roselló, V.; Coromines, J.; Badia, A.M. 2002: Congrés internacional de toponímia i onomàstica catalanes, València. Publicat per la Universitat de València.
- Coromines, J. 1994: Onomasticon Cataloniae, Cural Edicions Catalanes, Caixa Estalvis i Pensions de Barcelona "La Caixa", Barcelona.
- Coriella, F. 1982: Guia de la Secuita (Tarragonès), Els llibres de la Medusa 14. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Excma. Diputació Provincial de Tarragona.
- Dalmau, M. 2010 “L’Argilaga i Montbui. La Etimologia” a Revista Quatre. Número 6. Ajuntament de la Secuita.
- Fuentes, M.M. 1990: El Castell, Vila i Terme del Catllar. Segles XII-XVIII. Ajuntament del Catllar.
- Hernandez, A. 2002: “La llum de l'argelaga” a Revista Mètode, número 32, Universitat de València.
- Manent, A. 2003: Llunari de noms i mots. Qüestions d’onomàstica, dialectologia i despoblament del Camp de Tarragona. Assaig 83. Edicions del Centre de lectura. Reus.
·Text: Marc Dalmau, historiador i arqueòleg (http://largilaga.blogspot.com)
